Cita de gamarús a un parc de Badalona

El passat 22 de maig estava llegint al llit, potser una mica desvetllat, eren dos quarts de dues de la matinada (01:30 a.m.) i a aquesta hora acostumo a estar com una soca. Des del meu dormitori, que dóna directament al parc de Can Solei i Ca l'Arnús de Badalona, escoltava com cada nit el concert que ofereixen incasàblement els tòtils que hi vivuen, i que en aquesta època estan especialment actius. Escara que no estava gaire atent als sons nocturs, vaig adonar-me en un parell de vegades, que entre les veus dels tòtils s'intercalava una altra de ben diferent, més greu i força coneguda. Ràpidament vaig deixar la lectura de Tu rostro mañana de Javier Marías, per a sortir al balcó i confirmar que es tractava d'un gamarús Strix aluco.

El gamarús és el rapinyaire nocturn més estès i abundant de Catalunya. No resulta rar trobar-lo a àrees urbanes i suburbanes. El parc de Can Solei i Ca l'Arnús té una estructuta arbòria prou complexa com per acollir a aquesta espècie, però fins ara mai l'havia detectada. En escoltar-lo, vaig adonar-me que el cant diferia una mica del convencional, típic o com voleu dir-li. Parlant amb un amic asturià sobre aquest aspecte, em va explicar que els gamarusos joves, com la majoria de les espècies d'ocells, assagen les diferents vocalitzacions. De mica en mica van pèrfeccionant el seu cant. D'altra banda, sembla que els adults estan vocalment més actius a primera hora de la nit i abans del trecar d'alba. Mentre els exemplars inmadurs canten més entrada la nit. Atès la seva fenologia reproductora (desembre-juny) a Catalunya i no havent estat detectat en dies posteriors, és molt probable que es tractés d'un exemplar inmadur en dispersió. Aquesta representa la meva primera cita para l'espècie a Badalona i al cas urbà de la ciutat. Crida l'atenció la seva proximitat al mar.

Híbrid d’Egretta garzetta x gularis al Delta del Llobregat

De tant en tant es veu alguna Egretta amb morfo fosc. En algun moment, per dir-ho d’una manera rimbombant, històricament, s’havia especulat que els martinets blancs “tacats de gris” eren juvenils de martinet dels esculls Egretta gularis. Exemplars amb aquest tipus de plomatge, es veien al sud i est de la Península, i ocasionalment a l’interior (Extremadura, Salamanca...). L’extensió de gris és molt variable d’uns exemplars a d’altres i més evoluciona amb el temps. Aquella hipòtesi es va enfonsar en constatar-se l’hibridació entre Egretta garzetta i Egretta gularis.

Vaig tenir l’oportunitat d’observar dos exemplars d’aquest tipus, un al 2013 al Parc Diagonal Mar de Barcelona (cliqueu aquí per accedir a l’enllaç)  i un altre als camps del Delta del Llogregat (cliqueu aquí per veure imatges) . Tots dos eren individus ben variables pel que feia al patró del plomatge, però subtilment diferents d’Egretta garzetta, quant a estructura (bàsicamente forma i tamany del bec i relació entre la mida de tarsos i tíbies (insisteixo en què era molt subtil). Però no només això, un altre element discriminatori era la coloració de les parts no emplomades. Però jutgeu vosaltres mateixos a partir de les fotografies que podeu trobar als enllaços.

Aquesta tarda del 25 de maig, he tingut l’oportunitat de veure un altre exemplar. Malauradament va ser una observació molt breu. Estava a l’aguait de les pollancres, observant mig avorrit el ànecs que descansaven a les illes de la llacuna, quan des de l’extrem occidental van sortir un parell de martinets. El primer era un marinet blanc Egretta garzetta i el seguia un martinet fosc amb clapes blanques. A l’instant vaig encendre el llum d’alarma. Els dos martinets es van aturar darrere uns jocs una mica lluny. Vaig apuntar amb la càmara de fotos cap aquell punt i axí que va treure el cap, vaig disparar una ràfaga. Volia una foto, només que fos testimonial. Tant ràpid com va treure el cap, el va amagar, però no vaig deixar de controlar aquella zona, i de sobte els dos martinets van aixecar el vol. El meu índex va prémer el disparador. Un clic-clic-clic metàl·lic i ametrallador trenca el sepulcal silenci. L’híbrid d’Egretta garzetta x gularis resta inmortalitzat.

Com sempre, seran benvingudes totes les opinions.

Salut i gràcies per seguir aquest blog.

Sobre la corneja cenicienta en Cataluña y España. Un caso inédito en el Delta del Llobregat

La corneja cenicienta Corvus cornix, hasta hace relativamente poco considerada como subespecie de la corneja negra Corvus corone, es una especie ampliamente extendida en el Paleártico a través de gran parte de Eurasia. En Europa se reproduce a través del norte y este del continente. También ocupa la Península Itálica y las grandes islas del Mediterráneo occidental (Córcega, Cerdeña y Sicilia).

Distribución de Corvus cornix en el Paleártico occidental. Poblaciones estrictamente migradoras (naranja), sedentarias o parcialmente migradoras (lila), áreas de invernada (azul).

Corvus cornix. Estonia. Julio de 2007

CITAS EN ESPAÑA

En la Península Ibérica es un divagante raro, con citas en el tercio norte peninsular, especialmente en el cuadrante nororiental. Además de varios registros históricos en Burgos y Galicia, recogidos por Gil Lletget, en Asturias me constan dos registros más, uno de 1 ex. cazado en septiembre de 1976 en Tuenu (La Villa), y otro de 1 ex. observado en La Telaya (Cuideiru) el 25 de octubre de 1984. De Juana (2006) recoge observaciones en Cataluña: 1 ex. en Ripoll (Girona) el 9 de julio de 1981, y un par de citas y una observación en septiembre de 1984 en la comarca de Osona. De Juana (2006) también incluye los cuatro registros homologados por el Comité de Rarezas de SEO/BirdLife, tres de Cataluña y uno de Galicia, todos primaverales. Más recientemente constan un registro de 1 ex. en Ajo (Cantabria) el 27 de mayo de 2013 .

NUEVAS CITAS EN CATALUÑA

Desde el 2007 se han prodigado las observaciones de corneja cenicienta en diferentes puntos de Cataluña. El 27 de enero se observa un ave en los arrozales de La Gallinera, Castelló d’Empuries (Girona); el 13 de julio de 2008, aparece un ejemplar en Coromines, Santa Maria de Corcó, Osona (Barcelona); también en 2008, el 16 de noviembre, se observa un ave en Bellcaire d’Empuries, Baix Empordà (Girona). Hasta el 2012 no hay nuevos registros. Se detecta un ejemplar en Platja d’Aro (Girona) el 28 de marzo, que está al menos hasta el 28 de abril. Poco después, el 28 de mayo, aparece un ave en Pals, que por cercanía bien podría tratarse del mismo ejemplar, y que permanece en la zona hasta el 20 de junio. El 9 de marzo de 2013, se registra la presencia de un ejemplar en Cal Tet, Delta del Llobregat, El Prat de Llobregat (Barcelona). El 25 de marzo de 2013, se observa otro ejemplar en Torroella de Montgrí (Girona). El 6 de mayo de 2014, se detecta un ejemplar en l’Ampolla (Tarragona). El 10 de mayo se observa un ejemplar en diferentes puntos del delta del Llobregat. En este mismo lugar se detecta otro ejemplar entre el 15 y el 23 de mayo de 2015. El 26 de agosto de 2015 vuelve a verse otro ejemplar en l’Ampolla. Este año 2016 se detectan dos ejemplares el 14 de mayo en la antigua desembocadura del río Llobregat, Prat del Llobregat (Barcelona), que a día de hoy, 22 de mayo, permanecen en el casco urbano del Prat de Llobregat.

Distribución mensual de las citas de corneja cenicienta en Cataluña.

La mayoría de las citas son primaverales, concentrándose en los meses de marzo y mayo. De Juana (2006) atribuye estas llegadas a una “prolongación de las observaciones que tienen lugar en el sudeste de Francia, de origen presumiblemente italiano.”

SOBRE LA NUEVA OBSERVACIÓN DEL LLOBREGAT

El 14 de mayo de 2016, Jordi Clavell, Marc Domènech Andreu y Raúl Bastida Vives descobrian un par de cornejas cenicientas en la antigua desembocadura del río Llobregat. El día 17 uno de los ejemplares fue observado en el casco urbano del Prat de Llobregat por Mark Iranzo Borkner, se alimentaba en un descampado, después volaba a un tejado y finalmente desaparecía. El día 19 era localizado por Carles Oliver. La mañana del día 21 eran localizados los dos ejemplares. Lo más interesante, era que recogían ramas y las llevaban a algún sitio no localizado. Ese mismo día por la tarde, me desplacé hasta la población, localicé la pareja recogiendo ramas y otros materiales, que llevaban a una hilera de cipreses en la rotonda entre la avenida Onze de Setembre y la calle coronel Sanfeliu. Parece que la pareja estan en un proyecto de nido. De momento toca vigilar y estar atentos a lo que pudiera ser un intento de reproducción de esta especie divagante.

Os dejo con unas fotos de los dos ejemplares y un breve video de uno de ellos, donde se observa como recoge material.

Uno de los ejemplares con material en el pico.

Otro de los ejemplares también con material en el pico.

BIBLIOGRAFÍA

• Álvarez-Balbuena García, F.; Vigil Morán, A.; Álvarez Laó, C.M.; Carballal del Valle, M.E.; García Sánchez, E. & García Cañal, J.A. (2000). Aves raras y escasas en Asturies. Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies. Avilés.
• De Juana, E. (2006). Aves raras de España. Un catálogo de las especies de presentación ocasional. Lynx Ediciones. Barcelona.
• http://www.ornitho.cat (Recopilación de citas de corneja cenicienta en Cataluña).
• http://other.museucienciesjournals.cat/files/MZ-vol-6-1980-pp-161.pdf (CITA DE CORNEJA CENICIENTA (CORVUS CORONE CORNIX) EN ASTURIAS)

Zenaida huilota en el Delta del Llobregat

La zenaida huilota Zenaida macroura es un columbiforme neártico que se distribuye ampliamente por América del Norte y Central, desde el sur de Canadá hasta el istmo dePanamá. Está presente también en las Bahamas y en las Antillas Mayores. La especie se presenta muy raramente en Europa, con unos pocos registros en Alemania, Dinamarca, Suecia, Gran Bretaña, Irlanda e Islandia. En las Islas Azores se registró un individuo en Corvo en noviembre de 2005 y otro en octubre de 2008, ambas citas de otoño que apuntan a un llegada natural de la especie.

Saint-André, Quebec, Canadá

El pasado día 1/V/16, Guillem Izquierdo Aranega encontró un ejemplar de esta especie en el aparcamiento exterior de la Reserva Natural del Remolar-Filipines, en el Delta del Llobregat (Viladecans, Barcelona). Fue visto por bastantes observadores hasta el día 13, que fue localizado por Stephen Christopher. Yo pude disfrutarlo el 4 de mayo con JordiSala y Alba. De plumaje impecable y actitud de ejemplar salvaje, nos preguntábamos sobre su origen. Las citas de las Azores despejan cualquier duda sobre la llegada natural de esta especie a Europa, bien por sus propios medios bien en viaje asistido (“ship-assisted”). Su comportamiento desconfiado también puede apuntar a ese supuesto origen salvaje, pero no hay que olvidar que: a) es una especie fácil de encontrar en colecciones particulares; y b) ejemplares escapados de cautividad pueden adoptar comportamientos propios de la especie en estado salvaje. En este sentido, aprovecho a mencionar que en la visita que hice al este de Canadá el verano pasado, resultó ser una especie muy común en áreas suburbanas con un comportamiento muy confiado. Nunca sabremos con seguridad si su origen es natural o si es un ejemplar escapado de una colección, pero una cosa si es segura, no tenía ningún tipo de anilla, y los avicultores acostumbran a anillar a todos sus pájaros.

Bufet a l'aire lliure

Per a mi el contacte amb la natura no és una qüestió esencial, el contacte amb la natura és per a mi una qüestió vital. Pertanyo a una espècie esencialment adaptativa, una espècie que genera entorns i s’hi adapta, o altrament dit adapta els entorns a les seves necessitats. Aquesta versatilitat sembla no tenir límits, amb tot el que això representa. Es tracta d’una versatilitat que moltes vegades se salda amb l’oblit: “Els que vivim a les grans ciutats anem a la natura per esbarjo”, em deia un bon amic. I cadascú ho fa en funció de les seves necessitats. Alguns necessiten anar molt lluny, d’altres es conformen amb aquell espai verd —no necessàriament s’ha d’associar amb aquest color— que tenen més a prop. Jo també ho faig, així que puc m’escapo i revifo aquell outsider que porto ben dintre. Però si vaig a la natura, no és per evadir-me, ho faig per impregnar-me, per a reforçar un record intrínsec a la meva naturalesa humana. Potser ens hem oblidat d’aquest vessant de la nostra humanitat. Quan vaig a la natura ho faig lliure de qualsevol cosa que anestesi els meus sentits, o si més no ho intento. No porto més música que la que el propi entorn m’ofereix, ni necessito una descàrrega extra d’adrenalina, ja m’esgarrifo només de sentir les notes d’un rossinyol. La natura és una gran fonoteca, però s’ha de tenir la voluntat d’escoltar, voluntat i consciència, perquè realment és l’únic que ens cal. Gaudir de la natura és sentir la natura, així de sezill. Però és realment senzill? És necessari anar a la natura? No és natura tot allò que ens envolta?

Jo no sóc gens urnanita, però he de viure a la ciutat —‘haig de’ vol dir obligació—. He tingut moments durs, sobretot perquè provenc d’un entorn mig rural, per això des de fa anys amb van qualificar com a outsider simplement perquè evitava la ciutat. No obstant això em sento relativament a gust. Allò que la natura urbana m’ofereix, juntament amb la meva pròpia aportació, he aconseguit estar sempre en contacte amb ella, amb la natura. A les meves plantes, i al meu petit hort, he afegit un buffet per a comensals emplomallats. Tinc bàsicament tres clients, que per ordre de freqüentació són la mallarenga blava, la cotxa fumada i la mallarenga carbonera. Ocasionalment em visiten estornells, algun mosquiter, de tant en tant una garse tafanera o alguna cotorreta de pit gris molt golafra, però aquesta només està interessada en les figues. Són agraits i confiats. La que més goig em fa és la mallarenga blava. Per què? Perquè és agosserada, agraida i confiada, tasta tots el menus: cacahuets, llavors i bola de greix. D’ella se’n aprofita la cotxa fumada, que i tot i tenir cucs de la farina al seu abast, s’estima més les restes que deixa caure la seva companya blaveta. Però quan arriba la mallarenga carbonera, tothom fuig, és la macarra del barri. Però com deia, la mallarenga blava és molt agosserada.

Sóc nou i haig d’experimentar.

Sortida en barca per la badia de Roses

S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins. Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però, quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses. Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una interessant població d’ocells marins.

Cap Norfeu i massís del Cap de Creus.

Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.), vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavots Alca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus indrets principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus juvenils, que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest aspecte de pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del nord.

Durant la travessia van observar espècies tan interessants com l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis (subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarells Morus bassanus. Ara és difícil veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies de cria.

Els grans protagonistes de la jornada varen ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es llançava, un bon estol de gavians argentats Larus michahellis michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegra Larus melanocephalus, una poques gavines rialleres Croicocephalus ridibundus, i finalment un parell de gavines corses Larus audouinii, espècie molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per gavines i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits grossos Stercorarius skua, més interessats en els descarts de pesca que en piratejars als gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt poques baldrigues, dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de mig matí, però era l’Empordà, on el vent mana.

Gavià argentat de 2n any calendari.

Gavina capnegra de 2n estiu

Gavina capnegra de 1r estiu.

Gavina corsa adulta.

Paràsit gros.

Sortida en barca a Roses

S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins. Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però, quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses. Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una interessant població d’ocells marins.

Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.), vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavots Alca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus indrets principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus juvenils, que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest aspecte de pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del nord.

Durant la travessia van observar espècies tan interessants com l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis (subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarells. Ara és difícil veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies de cria.

Els grans protagonistes de la jornada varen ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es llançava, un bon estol de gavians argentats Larus michahellis michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegra Larus melanocephalus, una poques gavines rialleres Croicocephalus ridibundus, i finalment un parell de gavines corses Larus audouinii, espècie molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per gavines i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits grossos Stercorarius parasiticus, més interessats en els descarts de pesca que en piratejars als gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt poques baldrigues, dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de mig matí, però era l’Empordà, on el vent mana.

Larus melanocehalus (a baix), Larus m. michahellis (a dalt).

Larus melancephalus (2n esti

Larus melanocephalus (1r estiu).

Larus michahellis michahellis (1r estiu).

Stercorarius skua

Larus audounii

Crónica de abril en el río Besòs

El pasado mes de abril fue escepcionalmente bueno en cuanto a observaciones de Alcaudón común de la subespécie balear (Lanius senator badius). El primero apareció en el parc de La pau, lo observó Xavier Larruy el 1 de abril. El segundo lo vio también Xavier Larruy en La Catalana, una zona que desgraciadamente se urbanizará en un futuro, el día 16, durante una visita con el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa. Cinco días más tarde, en una nueva visita,  Xavier Larruy (a partir de ahora Xavi) y yo localizamos otro ejemplar.

Lanius senator badius. La robustez del pico o la ausencia de blanco en la base de las primarias son algunos que lo diferencian de la subespecie nominal.

El 25 de abril aparecía otro ejemplar a la altura de Santa Coloma de Gramanet. Esta vez lo disfrutaban Xavi y Dionisio Sanz. Finalmente, el día 27, Xavi registraba otro individuo, esta vez en la desembocadura, esos 400 metros desangelados de la Administración entre el mar y el primer puente de los muchos que atraviesan el río. El alcaudón común balear es una subespecie endémica de las islas baleares, que se presenta de manera regular en el litoral catalán durante la migración primaveral. Pero no és el único endemismo que visita el Besòs.

Simultáneamente a la observación del alcaudón balear, Xavi y quien estas líneas escribe disfrutamos de un papamoscas grisbalear Muscicapa striata balearica. Fue el día 21. Lo observamos, lo fotografiamos y lo filmamos, confirmamos las características que lo identificaban como subespecie, y disfrutamos como enanos en un lugar olvidado, que temporada tras temporada no deja de ofrecernos todo tipo de maravillas naturales. ¿No se merece Sant Adrià de Besòs un espacio verde de calidad al lado del río? ¿No tenemos ya bastante hormigón a nuestro alrededor? Si los gestores supieran lo que acontece cada día en estas pocas hectareas, quizás cambiarían de idea. Pero para ello es necesario saber mirar, no sólo ver.  

Abril es un mes de migrantes. Hubo días espléndidos, donde no faltaron las collalbas grises Oenanthe oenanthe, los papamoscas cerrojillos Ficedula hypoleuca, las currucas carrasqueñas Sylvia cantillans (con este taxón no me aclaro) y zarcera Sylvia communis, los mosquiteros musicales Phylloscopus trochilus, y papialbos Phylloscopus bonelli, algún cuco Cuculus canorus, o alguna golondrina daúrica Cecropis daurica entre los bandos de golondrinas comunes, colirrojos reales Phoenicurus phoenicurus, tórtolas comunes Streptopelia turtur, y por supuesto alcaudones comunes Lanius senator senator.

Macho de collaba gris

Curruca zarcera

Macho de papamoscas cerrojillo 

Alcaudón común de la ssp. senator.

Pero el Besòs nos brindó también especies tan escasas en este entorno como la collaba rubia Oenanthe hispanica, con 3 ejemplares observados por Xavi el día 12, un día muy animado de pajarillos, y otro ejemplar el día 16, detectado por Javier Valladares, o los mosquiteros silbadores Phylloscopus sibilatrix, que vimos Xavi y yo en La Catalana el 22 de abril. ¡Vaya día eo 22 de abril! No sólo vimos los silbadores, el badius o el striata balearica, lo mejor de todo, que fue “bimbo” (expresión que hace referencia a primera observación) para la zona, fueron dos escribanos hortelanos Emberiza hortulana. Esta observación, disparó el ritmo de nuestras pulsaciones. Son de esos días que uno nunca olvida. El 22 de abril de 2016 quedará grabado en nuestra memoria como un día destacado (¡qué poco adjetivo para tan gran día!). No menos ilusionante fue la buscarla pintoja Llocustela naevia que Xavi escuchó en la desembocadura el día 28. No faltaron observaciones de garza imperial Ardea purpurea, con un ejemplar el día 18 a la altura de Santa Coloma de Gramanet.

Por más que nos hemos esforzado, esta primavera no está siendo especialmente buena para limícolas, al menos en lo que llevamos de temporada. Abril comenzó con un dato especialmente espectacular, 28 cigüeñuelas Himantopus himatopus en la desembocadura, que observó Xavi el primer día del mes. Llovia, ergo poca frecuentación humana y las aves se paran en la desembocadura. Es una ecuación tan fácil, que no entiendo cómo la admistración no acaba de resolverla, eliminando naturalmente  la variable meteorológica. Cuatro más aparecieron en la desembocadura al día siguiente, las vio Javier Valladares. Una gran observación fue la que hizo Jaume Campderròs el 9 de abril. Vio un zarapito trinador Numenius phaeopus el día 9, que pudo documentar con unas fotografías magníficas.

El 24 de abril, Xavi observó en la desembocadura varios chorlitejos grandes Charadrius hiaticula y patinegros Charadrius alexandrinus, formando un bando mixto con correlimos tridáctilos Calidris alba. No cito al andarríos chico o al chorlitejo chico, que se vieron diariamente en el río.

Por el contrario, fue bastante bueno de marinas, destacando una pagaza piquirroja Sterna caspia el día 20, 3 pagazas piconegras Sterna nilotica el 28 de abril y un fumarel cariblanco Chlidonias hybridus volando río arriba el día 17.

Quiero acabar esta crónica con una observación que disparó la adrenalina de muchos de nosotros. El 5 de abril, Javier Valladares descubrió un macho de lavandera blanca enlutada Motacilla alba yarrellii, propia de las Islas Británicas. Consiguió fotografiarla. Estábamos más que ilusionados, pero una mirada detallada a las fotografías nos desinfló. Motas grises en las cobertoras y otros detallas que ahora no mencionaré delataban un probable híbrido alba x yarrellii. Pero tranquilos, que aquí hay mucho tesón y tarde o temprano caerá.

Arenys de mar. Entre marines i rorqual

Sempre he estat un apassionat dels ocells marins. Normalment acostumo a observar-los des de terra, menys sovint embarcant en algun vaixell per gaudir-los de ben aprop al seu hàbitat natural. Això vaig fer aquesta primavera un parell de cops. La primera sortida la vaig fer en companyia d’un bon grapat d’apassionats dels ocells des d’Arenys de Mar. La segona, recorreguí la bàdia de Roses en la sortida que anualment ortganitza SEO/Catalunya.

El 2 d’abril deixaven darrere el port d’Arenys de Mar al voltant de les 8:30 h. del matí. El cel estava ennuvolat, la visibilitat era bona i el mar estava força tranquil. Aviat vam aconseguir fer-nos amb una cohort de gavians escoltant l’estela del vaixell, o més aviat de la barca. Un bon estol de gavians seguint l’estela de la barca és garantia quasi bé de bones observacions d’altres ocells marins. No havien sortit gaire —estariem a l’alçada de Canet de Mar—, quan va saltar la primera “alerta”.  Es tractava d’un exemplar de 1r hivern de gavineta de tres dits Rissa tridactyla. El dia abans, l’Enric Badosa havia observat un exemplar al port d’Arenys de Mar, probablement el mateix que ara estavem veient. No va estar-se gaire a la nostre estela, però suficient com per gaudir de ben aprop d’aquesta gavina tan escasa a les aigües mediterrànies.

A l’estol de gavians argentats Larus michahellis, també s’afegí algunes gavines capnegres L. malanocephalus i vulgars Croicocephalus ridibundus, un parell de corses L. audouinii i dos gavians foscos L. fuscus.

Larus michahellis de 2n any calendari 

Larus audouinii adulta

Croicocephalus ridibundus de 2n any calendari

Larus fuscus adulta (dreta) competint per descarte amb inmadurs de Larus michahellis.

Quan sobtadament l’estol de gavines i gavians deixa l’estela de la barca, s’ajunten en un grup compacte i guanyen altura, vol dir que s’acosta un potencial perill inminent. I a mar obert el perill es presenta en forma de situela oscura, d’ales amples i vol aparentment lent i pesat.  El paràsit gros Stercorarius skua però es torna increiblement veloç i àgil quan inicia l’atac i l’estratègia de les gavines és el mateix que el de moltes espècies pressa sociables, siguin mamífers, ocells o peixos, formar un agrupament dens per tal de dificultar l’atac del depredador. Durant la travessia, dos paràsits grossos es van apropar a la nostra barca, i tot i que acostumen a seguir els vaixells per aprofitar els descartes de pesca, aquesa vegada estaven només interessats en empaitar gavians.

De mida més petite i estructura molt més lleugera, és el paràsit cuapunxagut Stercorarius parasiticus. Dos exemplars van passar en direcció nord, però sense interessar-se gens ni mica per l’aviam que portaven a popa.

Una excepció pel que fa al comportament de les gavines, és el de la gavina menuda Hydrocoleus minutus. Aquesta espècie que hiverna a la Mediterrània i que ara es concentra en grans grups migratoris que enfilen cap a les seves àrees de reproducció septentrionals, rarament acostumen a apropar-se a la barca. S’alimentent de criatures plactòniques que captura a la suferfície de l’aigua amb el seu característic vol com de papallona. De menudes, en váurem veure un bon grapat. Algunes al voltant d’un gran roqual que va trobar en Enric Badosa a unes 4 milles del litoral.

Continuavem avançant i acostant-nos al canó de la Tordera. Tothom parlava acaloradament de l’observació de la balena, sens dubte la gran sorpresa de la jornada. Però no li treien l’ull a l’horitzó. Unes poques baldrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i yelkouan respectivament) passaven a banda i banda de l’embarcació. Durant tota l’estona havien vist un tràfec intermitent d’estols d’aquest dos únics representants del gènere Puffinus a la Mediterrànea. Molt semblants quant a estructura i coloració, una sèrie de detalls permeten la seva identificació si les condiciones i la distància ho permeten.

Els que sí se senten atrets són xatracs i mascarells Morus bassanus. A la Mediterrània tenim bàsicament el xatrac becllarg Thalasseus sandvichensis i el comú Sterna hirundo. El més abuntant és el becllarg, i per dates i ubicació, el de més probable aparició. Individus aïllats intenten aprofitar-se dels descartes de la barca, però sense gaire èxit per la competència dels gavians i el tamany del peix, massa gran per ells.

Els que no tenen problemes amb el tamany, són els mascarells. Per aquestes dates encara resten alguns hivernants, majoritariament inmadurs, que s’acosten per tafanejar i si veuen l’oportunitat no dubtaran a fer un dels seus espectaculars picats

Morus bassanus de 2n any calendari

Ja de tornada, vam veure un gavot Alca torda volant sota l’horitzó en direcció sud. Fa uns anys era una espècie comuna a tota la Mediterrània occidental. Ara s’ha rarificat de tal manera, que la seva observació és tot un esdeveniment. En arribar a port vam fer comptes, aquelles poques hores del matí resultaren força profitoses. Van fallar algunes espècies, però això i la sortida a la badia de Roses ho deixem per un altre capítol.